FITXA DEL PERSONATGE

L’ajustasons és un tipus particular dels que no queden. Va néixer a les pàgines d’un llibre del qual es va escapar per veure món. Adora els nens. En té cura. Al seu costat, a l’horabaixa bufa preciosos somnis perquè les seves nits siguin càlides i tranquil·les. Però les coses estan canviant a gran velocitat. Els pares ja no permeten que personatges venerables com ells s’acostin fins als més petits. Tampoc ells no els llegeixen contes a l’hora de ficar-se al llit. Però queda un ajusta somnis que farà l’impossible perquè la tradició continuï, passi el que passi…

RELAT

«LA MORT DE L’ÚLTIM AJUSTASONS»

En homenatge a Andersen

Al Món Paral·lel hi va arribar una notificació que ningú no va saber d’on procedia. Però va provocar una consternació tan gran com el dia que va morir al Món Real el primer nen a qui mai ningú no havia llegit un conte. Això havia passat feia ja gairebé dos-cents anys, quan va esclatar la Revolució Industrial i es va obligar a treballar, per llei, els menors entre els cinc i els dotze anys.

Tots els Éssers Paral·lels –així se’ls coneixia– estaven al cas de l’extraordinària feina que havien fet durant mil·lennis els AjustaSons, també anomenats AjustaContes i AjustaComptes. Si escollíssim aleatòriament un dels seus ciutadans fantàstics, ens respondria:

«No hi ha ningú al món que sàpiga tantes històries com el vell AjustaSons. A la nit, quan els nens ja són al llit, entra a l’habitació i els ruixa amb un esprai adormidor. Porta, a més, un paraigua a sota de cada braç. N’obre un, bellament il·lustrat, i l’estén sobre els nens bons perquè tota la nit somiïn les històries més boniques del món. L’altre, el que no té il·lustracions, el guarda per estendre’l sobre els nens dolents: aquests dormen com si estiguessin morts i es desperten sense haver tingut un somni bonic».

I també estaven al corrent que hi havia altres AjustaSons que s’apareixien als ancians que havien estat males persones… I que, tot i que aquests els demanaven somnis bonics per dormir, aquells sempre els els negaven.

L’últim dels grans es deia Aksel Christiansen. Ningú no en coneixia l’edat, però tothom creia que podia tenir més de dos-cents anys. El titular del diari tampoc no era gaire aclaridor: Mor a la presó de l’Estat el pres més longeu: es creu que el senyor Christiansen era més que centenari.
L’Aksel Christiansen havia estat un home bo i generós, per bé que una mica rebel. I ho havia pagat amb els seus ossos a la presó.

Va ser en l’última assemblea al tombant dels segles XX i XXI. Tots els Éssers Paral·lels sabien a la perfecció què havia passat. N’hi havia prou de llegir els resums de l’última reunió: s’hi podia llegir una petició insòlita de la Junta Directiva:

«Preguem als AjustaSons que deixin de treballar. Procedeixin a la seva reinvenció o a la seva recol·locació com a operaris econòmics al Món Real. (Es creu que qui va escriure les últimes paraules va ser un humà-polissó, també conegut com “saltador de camins” o “humà d’incògnit”».)

Però l’Aksel havia continuat visitant nens, fidel al seu esperit i decidit a afrontar tots els perills.
Els Éssers Paral·lels havien descobert, horroritzats, en llegir les actes anuals de la Societat dels AjustaSons, que el Món Real havia iniciat el seu declivi i que, tard o d’hora, cauria. I si queia, queien tots.

L’Acta Magna s’obria amb una advertència: Valdemar Pedersen deixava per escrit un fet inenarrable i mai imaginat: que els AjustaSons, catalogats com a “Personatges invisibles”, havien perdut la seva invisibilitat, la seva capacitat per travessar portes i finestres i accedir lliurement a l’habitació dels nens. I havia afegit amb lletra angoixada i lleugerament inclinada a l’esquerra:

«Impossible penetrar a la llar dels bessons Nelson: han col·locat porticons i doble mur de vidre amb aïllament tèrmic, alarmes a les portes i han tapiat la vella xemeneia. Ni tampoc a casa dels seus veïns, els Carstensen. Ni a la dels Paulsen, els Meyer i els Sigurdsdatter».

I acabava amb un acudit:

«Es quedaran sense joguines. Ni el Pare Noel podrà entrar. Jo abandono».

Aquell descobriment atroç, la pèrdua de les seves habilitats màgiques, els havia empès a organitzar, després de segles i de manera immediata, el primer congrés d’AjustaSons a Odense (Dinamarca), que va acabar, com és sabut, amb la pràctica extinció d’un dels personatges clau en la Imaginació Andersiana.

L’August Olsen va ser el primer a parlar en el Primer i Últim Congrés, ja amb només vint-i-sis ancians amb abric negre, copalta i els seus paraigües multicolors contacontes.

—Estimats col·legues. Els filats elèctrics que protegeixen les noves cases en fan impossible l’accés, tret que hi entrem volant amb els nostres paraigües. Però una sèrie de feixos lluminosos color vi sang descobririen la nostra presència i qui sap si no seríem atrapats i abatuts. Jo abandono!

Hi va haver, en aquell moment, un clam general només interromput quan en Liam Andersdatter va prendre la paraula.

—El problema no és només aquest. Existeixen llars humils no electrificades de lliure accés. La qüestió és que els nens es queden fins a altes hores mirant sèries a la televisió. I quan acaben, continuen amb les seves petites pantalles mòbils. Com els explicarem contes si només paren atenció als seus dispositius? Després s’adormen a classe, on no podem accedir perquè, com sabeu, la Fantasia ha estat erradicada del sistema educatiu i només existeix la Raó Principal. Jo abandono!

Una altra cridòria, més protestes. Manifestacions, crits, queixes ofegades només interrompudes quan en Viggo De Jutland va pujar a l’estrada i va treure el cap per entre les branques de l’arbre fruiter que els servia d’elegant faristol.

—El problema no és només aquest. El problema principal és que els nens han deixat de somiar o no volen somiar. Potser perquè es van espantar o perquè no volien escoltar-me, la Brigitte Nelson i el seu germà Oscar em van treure a cops d’escombra de casa seva cridant, per torns, que no estaven per romanços, ni contacontes, ni sopars de duro, ni per fades bòrnies o nens morts, i que trucarien a la policia. S’haurà vist mai! Jo abandono!
L’Alfred Oldenburg va ser el següent a parlar.

—El problema no és només aquest. Els pares moderns protegeixen i vigilen tant els seus fills que amb prou feines tenen temps per pensar per si mateixos. Se’ls coneix com a “pares helicòpter” perquè sempre estan planificant el seu temps, les seves activitats extraescolars, trien els seus amics, les seves relacions, i organitzen els seus caps de setmana sencers. Resulta impossible, visibles o invisibles, apropar-nos-hi. Alguns monitoritzen els seus somnis amb minicàmeres de televisió, les “webcams”, o amb radiofreqüència o alguna cosa semblant. Jo abandono!

En Theo Kaas va ser el següent a parlar.

—El problema no és només aquest. A les societats modernes no hi ha lloc per als nens. Els nous models familiars multicolors ni els toleren ni els permeten. Hauríem d’adaptar-nos als nous temps o ells adaptar-se al nostre vell món? Vaig llegir que els succedanis infantils són ara els animals de companyia i jo em nego a adormir conillets d’índies, peixos pallasso, hàmsters i gats.

I diuen que aviat seran substituïts per robots de servei domèstic sense cost i sense somnis de grandesa. Fa sis mesos que busco un nen, un de sol, a les grans ciutats. Les ciutats van envellir com els seus habitants, decrèpits com els seus edificis de formigó. Els nens estan en perill d’extinció. I els avis que podrien explicar-los contes, no els troben! I el camp obert, on sé que els trobaria, em produeix al·lèrgia primaveral tot l’any. Jo abandono!

Noves exclamacions, nova cridòria.

En Liam Pontoppidan va ser el següent a parlar.

—El problema no és només aquest. En set ocasions he estat atracat al carrer i m’han robat els paraigües de les històries. Vaig aconseguir recuperar-ne un parell en una botiga d’antiquaris, però les barnilles estaven trencades i inutilitzades. Hi ha un augment de la violència de carrer i de persones sense ofici ni benefici, i d’éssers malignes que ja no respecten els ciutadans corrents… I no diguem els Éssers Paral·lels. Als carrers no hi ha llei. Jo abandono!

Així van passar fins a vint-i-sis AjustaSons. També es va expressar en aquests termes l’últim especialitzat en ancians perduts. Va ser l’ancià tricentenari Magnus Fabricius.

—Tots sabeu quina és. O hauria de dir “era” la meva missió. Érem molts els AjustaSons que ens apareixíem als ancians que havien estat males persones i que ens pregaven: «Bon vellet… Mira que no podem agafar el son i ens passem les nits penedits de les nostres males accions, més lletges que els dimonis, que envolten els nostres llits de mort. Si volguessis venir a escombrar-los perquè poguéssim descansar en pau. Trobaràs els diners a l’ampit de la finestra». Però tots sabem que els AjustaSons no treballàvem per diners i que mai no netejaríem les seves males consciències perquè han d’aprendre a fer-ho ells mateixos. Així és com hem desaparegut amb el pas dels segles.

Aquí hi va haver un silenci que ningú no va notar perquè estaven pendents de les seves paraules.

—Crec que soc l’últim especialista. Doncs bé, estimats col·legues de professió, escolteu-me bé. No he rebut cap sol·licitud de cap ancià porque ja no queda cap penediment o acte de contrició. Potser ens van oblidar o van viure “adults tota la vida, fins i tot sent nens”, o ja són molts els que no van tenir o llegir mai un llibre o que, el que jo crec —aquí va fer un altre silenci que sí que va ser registrat—, no saben diferenciar les bones de les males accions o que, simplement, ja els està bé quan els hauria d’estar malament. O que, en els últims anys de la seva vida, només els ve de gust divertir-se a costa de qui sigui, o que se’ls va eixugar la consciència o que…
Però ja ningú no escoltava en Magnus Fabricius i el seu “jo abandono” es va perdre en el fragor de la sala plena d’ancians, els quals encara mostraven la seva vehemència passada, una energia extraordinària, i haurien llançat, sense parpellejar, les lletres capitals massisses dels llibres a aquella mena de vellards que no havien après res a la vida.

Llavors va ser el torn del venerable Aksel Christiansen.

—Estimats amics, col·laboradors, entranyables companys de professió… He escoltat testimonis semblants i fins i tot pitjors, però vaig ser creat per acompanyar el son dels nens i explicar-los contes meravellosos. I perdonar els nens dolents amb somnis correctors. Sense aquesta tasca no existeix cap raó de ser o existir, així que, encara que pugui enfrontar-me a un drac de cent caps tan perillós com un mestre sense imaginació, jo continuaré treballant fins que la lluna deixi de treure el cap al teló del cel: això significarà que el Regne Màgic i Paral·lel i el Món Real han deixat d’existir.

Dit això, i sense que ni un sol aplaudiment l’acompanyés, es va asseure en una vella butaca de roure.

I tots recordaven el que va passar pocs dies després. Va ser tot just una notícia breu en un diari danès.

«Detingut l’ancià Aksel Christiansen, que ja està confinat en una cel·la de càstig, per haver forçar una porta i haver-ho intentat amb una de les finestres, i haver-lo enxampat xiuxiuejant paraules a l’orella d’un nen adormit després de ruixar-lo amb una substància perillosa no identificada. Es creu que es tractava d’un vell fonamentalista que llançava consignes terroristes o amb intencions malèvoles, perquè van trobar el nen, aquella nit d’agost, seminu. L’acompanyaven, en la seva tasca, dos paraigües que, en la investigació ja iniciada, poden considerar-se armes de guerra personalitzades».

L’Aksel havia mort, oblidat en una vella i freda cel·la sense els seus paraigües multicolors contacontes, i el que havia estat percebut com un tro al Món Real era, en veritat, una pluja de llàgrimes que els Éssers Paral·lels van vessar sobre si mateixos tot recordant una sentència escrita per un poeta alguns segles enrere.

«No preguntis per qui toquen les campanes; ahir van tocar per ells, ara per aquells, i potser demà tocaran per nosaltres».