Hotel de mitjanit (versió en català)

 

Estàvem perduts!

Les onze de la nit i sense saber com arribar a la maleïda festa de l’Amanda Jhons.

—Escolta, deixa-ho córrer. Tornem a casa. Demà ja els direm que ens vam perdre malgrat el seu mapa o gràcies al seu mapa —va dir la meva dona mig adormida, potser bressolada per la quantitat de corbes de la carretera en una nit tancada.

—Si aconsegueixo sortir d’aquest laberint de carreteres, estaré encantat. El GPS no funciona. El telèfon no té cobertura i no hi ha ni una ànima a qui preguntar.

Tampoc no sabia com havíem arribat fins allà. Potser era el cansament, però ja no recordava quan ens havien convidat ni per què, i encara que pressuposava que l’Amanda era una amiga de la meva dona, no tenia ni la més remota idea de qui era.

—No me n’has parlat. Qui és l’Amanda?

—Em pensava que era amiga teva.

—Meva? Jo no tinc cap amiga que es digui Amanda…

—Escolta… no serà la noia que ens va convidar a la seva casa del llac a Lornaccia, a la regió dels vents… que tampoc vàrem saber trobar…

—No… aquella era l’Amapola, més coneguda com Lady Palmer. ¿O potser era Margarita?

— En tot cas va de flors…

—Llavors…?

—Quan demà li truquis per disculpar-nos per no haver arribat a temps al seu sopar, li preguntes de qui es pensa que és amiga.

—Estàs boig? Com vols que li pregunti una cosa així?

Hi va haver un silenci entre nosaltres. La meva dona va contraatacar amb la seva ironia habitual.

—Devem estar passant per Babel, pel Paradís Perdut o potser ja per Terra de Ningú
Llavors, sortint del no-res, en un revolt de l’eterna carretera, va aparèixer un hotel.

—Quedem-nos-hi, si us plau! —va cridar, espantant-me.

No hi va haver discussió.

Anàvem sense maleta, sense pertinences. Vam baixar d’un salt en direcció a aquell hotel de carretera de dues plantes, que havia conegut temps millors. Un altre rètol, ‘Recepció’, va ser el camí a seguir. No hi havia ningú. Ens va sorprendre que, sent estiu, encara hi lluïa un petit arbre de Nadal amb llums parpellejants. Vam trucar al timbre. Però no va acudir ningú. No obstant això, hi havia un llibre en blanc obert per una pàgina, un bolígraf que no escrivia o de tinta invisible i un sobre amb els nostres noms, ‘Ernest i Sarah’, i a dins, unes claus.

Ens vam mirar bocabadats.

—I si el lloc de la festa és aquest? —em va preguntar—. O tots els camins duen a Roma…

Però hi havia un silenci sepulcral i estàvem massa esgotats per preguntar-nos per misteris passats de moda.

Vàrem entrar a una cafeteria buida. Un vell reproductor VCR projectava una pel·lícula amb les platges de Malibú de fons…

Vam acceptar les claus i ens vam dirigir a la nostra habitació, a la segona planta. El matalàs era d’una comoditat extrema. Ens vam adormir gairebé sense desitjar-nos bona nit i sense que ens importés qui era l’Amanda o d’on venia.

Va ser una nit de somnis agitats. A l’endemà, vam despertar amb gana.
Ens vam dirigir a la cafeteria on, curiosament, hi regnava una certa animació, amb diverses parelles esmorzant d’un bufet abundant.

Cap empleat no ens va preguntar pel número d’habitació —en el nostre cas, la 66— i vam saludar, per educació, algunes parelles. El telèfon continuava sense cobertura.

—Aquí segur que tindran telèfon fix per trucar a l’Amanda, sigui qui sigui, i per si vol que passem a saludar-la.

—El més curiós és que no recordo on tinc el paperet amb el telèfon —va xiuxiuejar la Sarah.

—I per què no el vas incloure al mòbil?

Es va arronsar d’espatlles i va afegir: —Preguntem si hi ha alguna cosa per veure per aquí, a la zona, abans de tornar a casa. Almenys perquè el viatge tingui sentit.

Una parella de la taula del costat ens va explicar que a prop de l’hotel hi havia un cementiri molt antic, de més de tres segles, que sortia a totes les guies. I que hi havia diverses tombes d’esclavistes que destacaven per la bellesa de la seva arquitectura.

Sempre que sentia aquesta paraula, sent jo arquitecte, se m’adreçaven els sentits com la cua d’un gat davant d’un bon plat de tonyina.

La recepció continuava buida i no hi havia cap telèfon a la vista, així que vam decidir pagar, el que fos i a qui fos, de tornada.

Vàrem sortir de l’hotel i ens va soprendre veure’l tan canviat: era un bloc despintat, amb tot d’escletxes i amb flaire d’abandonament. Vàrem despreocupar-nos. Ens havien donat indicacions per arribar al cementiri caminant i, tot just uns minuts després, estàvem envoltats de tombes sinistres, d’escultures a les quals havien arrabassat caps i mans, com una col·lecció monstruosa de Sleepy Hollows.

De nit ens hauria fet horror, però amb el primer sol calent de les deu del matí ens va semblar una natura morta representativa de la fi de la civilització americana. Feia olor de pintura agra, de pols, de pluja.

—Samuel Johnson —va llegir la meva dona—, va morir en la pau de Déu l’any 1725. Margaret Vidal, George Laramie, Alfred Stuart, Robert Fitzgerald… I així la Sarah anava entonant com una lletania els noms dels qui allí dormien.

—Te n’adones —vaig advertir— que tots van morir el mateix any, el 1725, i tots aquí, a Virgínia? Què va passar?

El cementiri semblava petit, però resultava interminable, amb fileres de nínxols envoltant-nos com un altre laberint, com si es tractés d’una il·lusió òptica a la qual els nostres ulls no donaven crèdit. Vam canviar de lloc i ens vam dirigir a buscar els panteons de més bellesa. En un dels monuments encara intactes, la Sarah va fer un crit. Vaig observar el seu rostre i allò que havia despertat aquell horror. Al panteó hi apareixien dues escultures el rostre i els cossos de les quals eren iguals als nostres. Els vàndals no havien arribat a pujar a aquella piràmide de poder elevada on els nostres rostres, bellament tallats per un hàbil escultor funerari, estaven esculpits a la base com els Presidents de la Nació al Mont Rushmore. Vaig voler buscar el nom dels difunts, intentant endevinar si existien avantpassats nostres tan llunyans, però el que vaig llegir, intentant ocultar-ho a la meva dona, va resultar un horror encara més gran. Allí hi havia escrit:

1725

A Ernest Hamilton i a la seva estimada esposa Sarah Jay,
dels seus fills Thomas i Sarah,
en el cru hivern de les nostres vides,
morts en la revolta esclavista de Charlottesville

Vam voler fugir d’aquell lloc que atemptava contra el nostre seny quan, entre altres rostres, vam descobrir algunes de les parelles que ens havien acompanyat a l’esmorzar. Vam buscar la sortida sense trobar-la. Novament perduts. De sobte, el cel es va enfosquir. Vaig sentir un lleuger defalliment, al qual no va ser aliena la meva dona. Ens vam agafar de la mà per no caure. El borrissol del meu cos es va eriçar i vam sentir rugir un vent antic i pesat, agre. Vaig posar la mà a la butxaca buscant un mocador i hi vaig trobar unes monedes d’or. Quan vaig alçar la mirada, vaig descobrir que la Sarah estava canviada. Portava un vestit d’organdí de faldilla ampla, un cosset ajustat i tirabuixons als cabells, de pel·lícula antiga. Ella em mirava consternada, sense endevinar-ne la raó. Quan per fi vam trobar el passadís central pel qual havíem accedit al cementiri, vam sentir la cridòria d’una multitud enfurismada.

—Agafeu-los! Portaven torxes i pals, estaques, cordes, forques i altres eines de pagès que brandaven amb ira davant de rostres foscos, encegats per la ràbia. Tots eren negres pobres, esparracats, adults, ancians, dones i alguns joves d’esquena ampla —en girar-se un d’ells amb un gest de triomf, la hi vam veure solcada per la força del fuet—, i d’altres que s’havien arrencat part dels grillons que encara duien en una cama. Una dona obesa va cridar de sobte:

—Amanda, vine a veure’ls! Són ells, els patrons!

Ens vam aturar, pensant que tot era un malson i que continuàvem dormint al còmode matalàs de l’hotel de mitjanit. Que el millor era quedar-se quiets per deixar córrer aquell món que no era el nostre.

En apropar-se amb una fúria espectral, els vaig llançar, instintivament, les monedes d’or de la butxaca. Però això no els va aturar. Vaig veure com a la meva estimada esposa la travessaven els ganivets afilats d’una forca, enfilada com un espantaocells, i com algú de braços musculosos m’aixecava, i com un altre em col·locava una soga al voltant del coll, i com el meu cos tremolava en l’aire. Tot just vaig entreveure a la llunyania que els grans panteons del cementiri havien desaparegut i que, en el seu lloc, s’obrien infinits camps de cotó d’una blancor encegadora. En lloc del nostre hotel hi havia cavallerisses esbotzades on s’arreplegaven negres a munts, colze a colze, peu amb peu i alè contra alè.

Vaig demanar perdó en el meu interior sense saber quin delicte havia comès, quan el son de la raó em va abandonar.

Estàvem perduts!

Les onze de la nit i sense saber com arribar a la maleïda festa de l’Amanda Jhons.

—Escolta, deixa-ho córrer. Tornem a casa. Demà ja els direm que ens vam perdre malgrat el seu mapa o gràcies al seu mapa —va dir la meva dona mig adormida, potser bressolada per la quantitat de corbes de la carretera en una nit tancada.

—Si aconsegueixo sortir d’aquest laberint de carreteres, estaré encantat…