FITXA DE L’OBJECTE

Els para-aigua, tan útils, tan necessaris en cas de pluja, acostumen a romandre silenciosos, des de el seu racó sense jutjar ni ser jutjats. Però quan la tempesta s’acosta ells han d’estar disposats a tot: a salvar vides o a treure-les. Perquè el món ha de seguir rodant i sempre hi haurà dies bons i dolents com hi ha gent bona i dolenta. I darrerament abunda la dolenta com les males pluges. De fet…se li gira feina!

RELAT

PARTS I PODERS D’UN PARAIGUA

Plovia a bots i barrals a les 15.50h.

El ciutadà L. saltava de cantonada en cantonada, refugiant-se sota balcons i tribunes –aquells pòmuls granítics amb què compten els edificis–, per protegir el vestit nou “reunió 16.20”. De cop i volta, va veure un vell paraigua abandonat.

Es tractava d’una metàfora? Aquell dia es disposava a acomiadar quaranta empleats després d’anunciar-los una fusió bancària imminent a causa de la qual era imprescindible desprendre’s, com un paraigua vell, dels més ancians i dels més febles.

No sense el risc d’haver de xipollejar pel riu que el separava del paraigua, L. s’hi va apropar amb un parell de salts per agafar-lo.

Era un paraigua de tela negra amb un bastó i un mànec vulgars. Quan el va obrir, amb pressa i amb un zis-zas sonor de veles desplegades, la pluja es va aturar de sobte. En un tres i no res va sortir un sol furiós que, instantàniament, va eixugar-li el vestit de 1.500 dòlars. Després de travessar l’avinguda, va tancar el paraigua i el va llençar a una paperera: era inadmissible que algú veiés una persona de la seva posició amb un paraigua tan modest.

Tan sobtadament com se n’havia anat i quan no havia caminat encara un parell de metres, va irrompre una tempesta. No ho va dubtar i va tornar a buscar el paraigua, però un vehicle que circulava a tota velocitat el va submergir sota una onada gegantina.

Enfurismat, va obrir el paraigua i, a l’acte, va començar a resplendir el sol.

—Aquest temps és boig! —va cridar com si estigués amenaçant un enemic invisible i els núvols que s’esfilagarsaven davant seu.

Necessitava un vestit nou. En tancar el paraigua, va enfonsar-ne amb ràbia la virolla al parterre públic, com si volgués foradar el terra. Va ser tanta la força que hi va aplicar que, en un dir ai, en va brollar un raig de líquid fosc com el paraigua. No va passar gaire temps perquè esdevingués primer una font i després un guèiser, un dit gegantí que s’enfrontava al cel i que, de sobte, va canviar de trajectòria per ruixar-lo de dalt a baix.

—Petroli! —va cridar a les fosques.

O havia rebentat una canonada o era l’afortunat propietari d’un nou pou. En treure el paraigua, va descobrir que, del final de la virolla, havia aparegut una llarga fulla de floret. Pertanyeria a un espia, com aquells tan sofisticats que sortien a les seves adorades pel·lícules de James Bond? Fos com fos, l’analitzaria després de l’acomiadament o, si les coses es complicaven –va riure–, els amenaçaria com el malvat d’una pel·lícula xinesa de sèrie B tot esgrimint-lo davant dels més rondinaires.

Malgrat el seu propòsit inicial, la curiositat va dur-lo a prendre’s una estona per observar el paraigua: les barnilles o costelles eren d’acer inoxidable esmolat –acer toledà d’espases matamoros?–. O de vidre. Les frontisses, de vidre esmerilat o de plàstic avançat al seu temps. El mànec era de cuir, de pell seca, agradable al tacte. Com si la mà reconegués l’“homòloga” del paraigua.

I va ser llavors que va recordar una de les últimes lliçons, vint anys enrere, dels seus estudis de direcció i administració d’empreses. El paraigua era, indiscutiblement, un símbol de poder: la tela còncava representava la comunicació i l’accessibilitat; el bastó, la rectitud. Si havia de ser sincer amb si mateix, cap d’aquells conceptes no anava amb ell. S’havia convertit, amb només quaranta-cinc anys, en director general d’un banc de crèdit que abans servia la pagesia i ara els magnats de l’economia de l’acer, el sector immobiliari i hoteler.

Aprofitant aquell sol rotund i que el vestit semblava que havia recuperat el seu lloc al cos –encara tacat d’or líquid–, va consultar la “teoria del poder” al seu iPhone. Hi van aparèixer, diàfanes, aquelles paraules categòriques que encaixaven a la perfecció amb cada barnilla. Des de l’epicentre del bastó fins a l’extrem de les ales negres, eren les següents:

ORDRE
PODER
CONFIANÇA
DRETS
VOTS
RECURSOS
NECESSITATS
SUPORT

—Un enfilall de mentides! —va cridar mentre avançava, amb pas decidit, cap a l’exclusiu Empori Armadina (only Men), a només dues illes de cases de la seu central del banc.

Cada quadrant de la tela corresponia a:

ÈTICA
HONESTEDAT
OBLIGACIONS
REDUCCIÓ DE COMPTES
TRANSPARÈNCIA
SOLUCIONS
LLEIS
LIDERATGE

Només va estar d’acord amb la REDUCCIÓ i el LIDERATGE. En aquest món, o “trepitges” o et “trepitgen”, o “mates” o et “maten”. S’havia fet a si mateix i sempre pensava que l’home de Vitruvi era ell. Va comprar uns mocassins, un vestit, una camisa, corbata i roba interior de seda: el frec de les peces l’excitava, li feia bullir la sang. I l’home que va sortir al carrer ja era un altre.
Va observar aquell paraigua sense esbrinar el motiu d’aquella troballa. No creia en la fantasia ni en els poders màgics, però sí en les excepcions, en les singularitats. Un mànec calent que semblava de pell animal, una virolla que amagava un ganivet, les barnilles de vidre tallant, una tela formada per miríades de mirades en un firmament fosc. I a la part superior del bastó, tallada per un ebenista expert, hi apareixia una multitud nua adorant un suposat Déu, un encreuament de llamps devorats els uns pels altres, barrejats en una espiral d’horror. Satisfet, va decidir deixar la seva descoberta al cotxe abans d’agafar l’ascensor per baixar fins al soterrani.

Només faltaven quinze minuts per a la reunió i s’havia filtrat part de la informació de l’OPA. Tenia ple convenciment que els presents tentinejarien com un flam d’ou, ja sense futur, derrotats per l’astúcia empresarial d’un sol home.

En apropar-se al cotxe, però, el paraigua es va obrir per sorpresa i el va agafar desprevingut. El tac de la virolla, aquella minúscula gota de pluja que penjava de la resta, li va fregar els pantalons –o això va pensar– i li va provocar un tall a la cama que ja començava a sagnar.

—Maleïda sigui! —va cridar. (Un executiu executor amb els pantalons estripats perdia la seva autoritat.)

Va agafar el paraigua pel mànec i es va disposar a estampar-lo contra una de les columnes del pàrquing. Les barnilles de vidre van dringar. Quan estava a punt de llançar-lo es va adonar que hi estava fermat a la mà, igual que aquelles que se solen encaixar en una transacció comercial com cal. Per riure o per enutjar-se. Va voler desprendre-se’n i no va poder. Els pantalons començaven a tacar-se de vermell fort i la ferida li coïa. Va ficar la mà esquerra entre els extensors, atraient-los cap a si per obligar-los a tancar-se –encara recordava la lliçó sobre Parts i Poders d’un Paraigua–, quan les barnilles van aflorar entre els dits de forma ben estranya. Tan estranya que va sentir un txac i, a l’instant, va prorrompre en un crit punyent en comprovar que les falanges de la mà esquerra havien estat netament escapçades. Escassos segons després, li va semblar que el mànec l’empenyia cap endins i que l’obligava a apropar perillosament la mà dreta a les fulles, a la boca fosca del paraigua. Alhora, va sentir entre els ossos l’òrbita tallant d’una màquina perfecta i antiga. Atret per una força descomunal, atàvica, en el vòrtex absorbent d’un remolí, entre les aspes acerades d’un avió supersònic, tot el seu cos va quedar segmentat, sense temps per un sol crit més, en milers de partícules ínfimes que semblaven somriure en una forma convexa i singular.

El paraigua es va desplomar a terra davant d’un Maserati del sotsdirector general, el segon de bord, carn i ungla del ciutadà L., l’aparició del qual estava prevista per a les 17.30h aproximadament.

Fora, tornava a ploure a bots i barrals.